ViCasting.com

Al febrer, el tribunal va rebutjar una petició de Milosevic de poder anar a Rússia per rebre tractament mèdic.

El judici de Milosevic, que va començar el 2001, s'ha anat endarrerint pels problemes de salut de l'acusat, tenia hipertensió i problemes de cor. Ara arribava a la fi la presentació de les alegacions de la defensa, li restaven quaranta hores de les 360 que tenia la seva defensa.

Milosevic és el primer cap d'estat processat per crims de guerra per la justícia internacional.

Si et trobes a l'Avinguda dels Franctiradors (nom que se li ha quedat a un dels carrers més importants de Sarajevo, obejctiu dels franctiradors que es situaven als pujols del voltant de la ciutat), pots mirar cap a l'esquerra i trobar-te amb l'hotel Holiday Inn, hotel on s'allotjeven els periodistes internacionals, i que fou atacat per les tropes sèrbies. És considerat el lloc on va començar realment l'assetjament de la capital (foto de l'esquerra).

Al costat d'aquest edifici hi ha l'antic parlament, cremat i destruït des de l'any 1995, però encara de peu, com a símbol de record (foto de la dreta). Val a dir, que el nou, ja fa molts anys que està construit, però l'empremta de l'antic és massa gran i difícil d'esborrar del record dels bosnians.

"Adéu, Srebrenica" és un còmic que ens apropa a la vida dels supervivents de la matança de Srebrenica (Bòsnia, 1995) la més greu succeïda a Europa des de la 2ª Guerra Mundial. Aquest còmic narra la vida d'en Muki i la Meliha, personatges reals habitants del camp de refugiats de Mihatovici. L'escola, la manca d'aigua potable o els records d'una infantesa tacada per la guerra de l'ex-Iugoslàvia, són la rutina diària de viure en un camp de refugiats al cor d'Europa.

Oi que aquesta sinòpsi sona interessant? Doncs ara ja podeu agonseguir la 5ena edició. El còmic ha estat reeditat en català, i també es pot trobar subtitulat en anglès. Si en voleu un exemplar, tan sols heu de fer-me un comentari, em posaré en contacte amb vosaltres i ja us l'enviaré! Animeu-vos a saber què podien sentir dos joves en aquells temps tan difícils.

Aquest cartell és una de les coses més curioses que vaig veure en el viatge a Bòsnia. Al entrar a un temple musulmà, al costat d'un petit llac, ens vam trobar que no podiem fer una sèrie de coses. Normal és que no et deixin jugar a pilota, ni nedar, ni fer foc, etc., però "xoca" veure que una noia no pot anar amb banyador, o que una parella no es pugui fer ni un petó. Sense dubtes, en espais així és on es nota que estàs a una terra diferent, on la seva cultura canvia i l'has de respectar.

El 27 de maig d'ara fa 7 anys (curs 1998-1999), es va celebrar, per primer cop, la Festa Major de la UVic, una tradició que encara és vigent avui en dia. Us preguntareu... perquè parla d'això aquest ara? Doncs perque en l'edició d'aquell any, hi va haver una bona participació tant d’estudiants com de professors, i es van arribar a generar uns 600 Euros (llavors 100.000 pessetes) de guanys, que es van destinar íntegrament a l’ONG Coordinadora de Comitès d’Ajuda Obrera a Bòsnia, a través d’una alumna de primària que a l’estiu marxava a fer tasques de voluntariat als camps de refugiats. Fets com aquest mostren també que la solidaritat s'extén per les aules del nostre país i fa sentir orgullós de que la pròpia Universitat sigui capaç de donar un pas endavant en aquest sentit. Val a dir que des de llavors, s'organitza any rere any, la Festa de la Cooperació, un acte que mou a molta gent i fa que des del nostre centre universitari, els menys afortunats puguin tenir una vida més digne.

Navegant per la xarxa me n'he pogut adonar que la solidaritat no és només cosa de dos. Hi ha moltes entitats/organitzacions que treballen, arreu dels Països Catalans, per tenir un món més just. Moltes d'elles col·laboren en tenir una Bòsnia més justa.

Per exemple l'artista Antoni Tàpies va fer l'any 1995, coincidint amb el final de la guerra, un cartell anomenat "Solidaritat amb Bòsnia" com a contribució a les campanyes de solidaritat de Mestres per Bòsnia i de la Coordinadora de Comitès d’Ajuda Obrera a Bòsnia. Actes d'aquest tipus són molt valorats, com per exemple, el que es va fer a Vilafranca del Penedès, ciutat on es va crear, el 1995, una organització anomenada "Plataforma Ciutadana Vilafranca per Bòsnia" que organitzava entre altres coses concentracions cada dilluns, davant de la Casa de la Vila, per manifestar la indignació per la hipocresia i la parcialitat de les institucions internacionals i dels governs europeus a la guerra de l'ex-Iugoslàvia.

Un altre poble que es va solidaritzar amb el poble bosnià va ser Cerdanyola del Vallès, on l'Associació de Joves Artistes i Creadors per Bòsnia va organitzar el 13 de juliol de 2002 un festival anomenat "Dobro Pile per Bòsnia" amb l'objectiu de recollir fons per a la reconstrucció del Casal Cultural Avlija, un casal on es realitzen tallers de pintura i escultura per a nens, a més d'exposicions, xerrades i altres activitats culturals. Aquest acte, per tal de recollir una bona afluència de públic, va comptar amb la presència dels locals Zulú 9.30 i Lo ke diga Ramón, la banda de Rubí Etsotik i els barcelonins Discípulos de Otília.

Fa pocs dies, una dona bosniana em va escriure un comentari. Després de respondre-li, vaig entrar a un Photoblog que té, i em va agradar molt, ja que són fotografies de Sarajevo, que els mitjans convencionals no ensenyen. Mostren, algunes d'elles, la pobresa que es viu a la capital bosniana. Des d'aquí, us enllaço amb aquest Blog; ja veureu què interessant!

Gràcies a l'acció duta a terme per Trenkalòs al petit poblat de Sahbegovici, els seus habitants veuen la llum després de molts anys de foscor. La ONG esmentada a ajudat en la reconstrucció d'una granja i hi ha portat ovelles i vaques, d'aquesta manera s'asseguren llet i llana durant força temps. Això sí, les ovelles les utlitzen allà quan han de celebrar alguna cosa important. Ens comentaren que és tradició de matar-ne un parell a l'any, per fer una gran festa. Nosaltres, l'expedició d'aquest estiu, vam ser presents en la matança de dos ovelles, que ens vam menjar amb els habitants del poble. Sense dubte, tot el transcurs de quan la treus de la granja amb vida, fins que te la menges, és un procés molt dur de veure, del qual en tinc moltes proves gràfiques, que no us mostraré per por de ferir-vos la sensibilitat. Encara que els hi diguéssis que no calia fer un sopar de tal magnitud, ells insistien que era molt important per ells menjar-s'ho amb nosaltres, i finalment vam accedir. Un petit consell: quan a un bosnià se li posa una cosa al cap, més val fer-li cas!

Voleu saber quin és l'èxit del moment a Bòsnia? Doncs és una cançó que es diu "Mahi, Mahi", de la cantant Viki Miljkovic, una de les noves perles de la música bosniana. Aquest tema no para de sonar a les sales de ball del país, i si la veieu ballar per bosnians, veureu que tots es mouen de la mateixa manera, seguint una coreografia igual. Escolteu-la i opineu què us ha semblat!

En el post anterior vaig parlar-vos sobre el menjar a Bòsnia. En aquest us parlaré sobre el beure a Bòsnia. Realment no hi ha gaire a dir sobre aquest tema, però he cregut oportú fer un post sobre això per parlar-vos sobre el seu cafè. Com podeu veure a la fotografia aquest no és el cafè típic català, sinó que és un dels molts que vaig veure a Bòsnia. Com es pot observar, la cafetera té una capa superficial de marro, que no el treuen com nosaltres. Col·loquen els sucres a la tassa, i lentament deixen caure al cafè, de tal manera que el marro es queda al fons de la cafetera. Una pasteta amb gust de coco és ideal per acompanyar aquest plat tan típic. Però ... potser us preguntareu: "Aquest no és el típic sistema turc de beure cafè?" Doncs sí! Més aviat és una tradició musulmana, que els bosnis han adoptat. Tot i això, el cafè no és l'única beguda que raja amb quantitat. Com a mitja Europa, la cervesa té també un paper molt important en la societat. Moltes famílies que pràcticament no tenen res ni per menjar, no els hi falta una caixa de "Pivo" a la nevera. La marca més típica i barata és "Sarajevsko Pivo", una cervesa nacional que porta el nom de la capital.

Quan visites un altre país, i amb més raó si aquest està menys desenvolupat que el teu, una de les preguntes més habituals que un es fa és: "Què menjaré? Menjaré bé?" Doncs si en aquest cas parlem de Bòsnia, la resposta és: "Sí, menjaràs bé!" Potser si t'hi quedes gaire temps trobaràs a faltar moltes coses d'aquí, de la magnífica dieta mediterrànea, però allà no et quedaràs amb gana i és més, probablement tornaràs amb uns quilets de més, ja que quasi bé tot, està cuinat amb base d'oli i patata. El menjar més típic és la "Pita", que es pot omplir amb patata, carn, verdura, etc. i té una forma semblant a una ensaimada. Però hi ha molts altres plats típics. Un d'ells és el "Shebappi", una especie de Kebap, però amb trossets de carn, que semblen mini-salsitxetes.

El rastre de la guerra ja l'heu pogut veure a l'Slideshow que vaig penjar, però hi ha detalls, que per insignificants que siguin, mostren que la guerra allà va acabar fa molt poc. Senyals de trànsit i pals d'electricitat en són un clar exemple. Potser, amb l'ajuda de tots, els nens i nenes nascuts després de la guerra, podrien néixer amb una realitat diferent, sense haver de veure totes aquestes coses tant destrossades.

Navegant per la xarxa he trobat una pàgina web força interessant, plena de cartells "sàdics" sobre els Jocs Olímpics d'hivern de l'any 1984, sobre el Nadal i altres coses que de ben segur no deixaran a ningú indiferent. Aquí us mostro una d'aquestes Postals de la Guerra, que fa referència a tenir un bon any nou!

Ja està aquí el meu segon podcast! Com ja vaig avançar en el post anterior, en aquesta ocasió us parlo sobre el camp de refugiats de Mihatovici, on us intento explicar què és i com s'ho fa la gent per sobreviure-hi. És realment interessant, i ja el podeu escoltar i dir-hi la vostra opinió!

Mihatovici és un camp de refugiats on hi viuen més de 2000 persones. Per anar-hi, s'ha d'estar molt mentalitzat de que els que hi viuen no tenen res, i si hi vas a cooperar, s'ha de tenir molt clar que allà no hi vas de vacances. La nostra estada en aquest camp de refugiats fou de 5 dies, que van ser molt intensos. L'escola era el nostre lloc de reunió, i era també on hi feiem tot tipus d'activitats per als més menuts, que van aprendre balls típics del nostre país, van veure obres de teatre fetes per nosaltres mateixos i van poder fer manualitats que després s'ho endugueren a casa. Tota una experiència digne de repetir. Properament podreu escoltar un nou podcast que parlarà sobre com es viu en aquest camp de refugiats.

Durant els tres anys d'assetjament serbi a Sarajevo, els habitants d'aquesta ciutat, no tenien més altrenativa que fugir-hi per sota terra. Totes les muntanyes que rodegen la capital estaven ocupades per l'exèrcit serbi, per tant, un grup d'homes de la guerrilla bosniana es va posar mans a la obra i van poder fer un túnel de 8 kilòmetres per sota terra, que els duia a l'altra banda de l'aeroport, ja que, al ser l'aeroport territori internacional, no s'hi podien trobar serbis. Les condicions d'aquest túnel, eren molt dolentes; feia poc més de un metre i mig d'alçada i van traçar-hi uns rails de manera que hi podien transportar armes i menjar. Avui en dia aquest túnel és un reclam turístic i una bona font d'ingressos per la família que té l'entrada del túnel al jardí de casa, que l'han convertit en un petit museu, on s'hi pot trobar armament i vestuari militar.

Les últimes xifres de les quals us parlaré en aquest post daten de l'any 2003, però les esperances de que pugin en els pròxims anys, són mínimes. Fa dos anys, el volum de desemborsament brut de la Cooperació Espanyola a Bòsnia i Hercegovina fou 27.152.330 euros, un descens del 7,96% respecte l'any 2002. Això pot ser degut a que, com cada cop fa més temps que es va acabar la guerra de Bòsnia, el govern espanyol va deixant a poc a poc d'ajudar el país, que creu que ja s'està refent pel seu propi peu. En la següent taula podem veure l'evolució del volum desemborsat durant els últims quatre anys, on les esperances de que canvïi en el futur són mínimes: De les ajudes d'aquest any( 27.152.330 euros), destaca la que va fer el Ministeri de Defensa, que supera, amb més de 16 milions d'euros, el 62% del desemborsament. En aquesta gràfica es pot observar quins Ministeris van aportar les quantitats més rellevants a favor de la Cooperació a Bòsnia i Hercegovina.

Al petit poblat de Sahbegovici, es va construir un Memorial, per recordar totes les víctimes i danys que va provocar la guerra. Tot i no ser del mateix nivell que el Memorial que podem trobar a Srebrenica, aquest Memorial servirà perquè els habitants del poble, puguin rendir homenatge als seus familiars i amics morts.

El Programa de Drets Humans de l'Escola de la Pau, de la UAB, va publicar fa un parell d'anys la fitxa del 59è període de sessions de la CDHNU (Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides), on s'examina la situació dels drets humans a Bòsnia i Hercegovina.

És un document que he cregut convenient de publicar, ja que aporta informació molt valuosa sobre les violacions dels drets civils i polítics i sobre les violacions dels drets econòmics socials i culturals. Feu un cop d'ull a aquest informe.

Sahbegovici és un petit poblat situat a aproximadament 5 kilòmetres de Sokolac, una ciutat que es troba a una horeta en cotxe de la capital Sarajevo. El poble de Sahbegovici es caracteritza per el seu terreny irregular, on els camps de blat hi tenen una gran importància. Durant els anys de guerra, aquest poble fou destruit pràcticament en la seva totalitat, i no va ser fins fa un parell d'anys que els seus habitants han tornat a veure la llum, gràcies a l'acció de Trenkalòs, que ha construït una casa de turisme rural, ha habilitat camins i ha fet d'aquest espai, un poble en vida. L'última acció duta a terme per aquesta ONG, ha sigut portar ovelles a la granja. D'aquesta manera, s'asseguren llana i menjar per un bon temps. Els habitants d'aquest poble com l'Assed, l'Izo, el Damir, etc. ens van obrir les portes de les seves cases i ens van acollir perfectament, conscients de que pel sol fet de tenir un grup de catalans a casa, això els hi portaria alegries i òbviament, també diners. Però si hi ha algú realment entrenyable en aquest poblat, aquest és en Sead, un home de més o menys 50 anys, que va viure exiliat durant la guerra a Galícia. Gràcies a el temps que va estar a Galícia ens podia explicar amb un castellà perfecte els records de la època tant sagnant i dura que van viure. En Sead, abans de emigrar, va estar lluitant al costat dels bosnians, en contra la injustícia sèrbia. Aquest home va estar més de 6 mesos tancat a una trinxera, sense menjar, aigua potable, ni un lavabo on poder fer les necessitats ni dutxar-se. Realment, tot un miracle que gent com la que esta a Trenkalòs, hagi aconseguit fer recuperar el somriure a persones com en Sead.

Durant els anys de la guerra, els canons de les forces croatobosnianes van destruir totalment o en part, almenys 2.771 monuments de gran interès històric, entre els que s'hi troben, per exemple, La Vijecnica (la Biblioteca Nacional i Universitària - ja en parlaré en un futur post), i l'Stari Most, conegut també com al pont vell de Mostar."Es va produir un culturicidi o memoricidi", afirma l'historiador nord-americà Robert J. Donia, especialista en els Balcans, que critica que fóssin edificis de gran valor per l'estil arquitectònic, que paguessin també la crueltat de la guerra. Els documents que s'hi guardaven o el seu simbolisme eren objectius bèl·lics. Era una guerra on no només es buscaven víctimes humanes, sinó que el que també es volia, era destruir la memòria d'un poble. La destrucció del llegat cultural era per tant un arma i un objectiu de guerra.

El pont vell de Mostar fou construït l'any 1566 sota l'imperi otomà, i ja el segle XX fou anomenat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La seva reconstrucció, 11 anys després de ser enfonsat (1993-2004), s'assembla força al model original, però amb un color més clar per la pedra nova, tot i que per reconstruir-lo s'utilitzaren alguns blocs de pedra antics que es van enfonsar al riu en ser dinamitat el pont i que van ser rescatats. L'Stari Most torna a erigir-se majestuós, sobre les aigües verdes del Neretva. Aquest pont té la pecularitat, avui en dia, al igual que abans de la guerra, que un grup de nois l'utilitzen per guanyar-se un sou. S'enfilen a la part més alta del pont (20 metres) i s'hi tiren un cop han recaudat 50 euros dels turistes. La caiguda és molt espectacular, però els seus cossos ja estan acostumats a aquest cop tan fort.